La nostra llengua nacional en greu perill

És un fet fora de discussió que la llengua catalana es troba en un estat de retrocés preocupant. Per diverses causes de caràcter històric, polític i social que tots coneixem. Malgrat que des del retorn de la democràcia i de les nostres institucions, l´ús social de la llengua s’ha anat recuperant, darrerament les enquestes demostren una situació alarmant. Així ho revela la darrera estadística “Usos lingüístics de la població 2008”, oficialitzada per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat.

D’entrada, el castellà a Catalunya continua essent la llengua més parlada, més llegida i sobretot més escrita. Ara ja només el 35’6 % de la població de Catalunya té el català com a llengua habitual, i a l’àrea metropolitana de Barcelona, que acumula més de la meitat de la població del país, es retrocedeix fins al 27’8 %. El milió molt llarg d’immigrants arribats els darrers anys, han estès l’ús social del castellà. Per acabar-ho d’adobar, els preceptes de la Llei de política lingüística de 1998, que va millorar la de 1983, no estan essent respectats per moltes institucions, empreses, corporacions, comerços i ciutadans. I no sempre els organismes competents de la Generalitat i dels ajuntaments actuen amb la diligència i eficàcia necessàries.

Davant d’aquesta situació, ha estat molt celebrat el recent atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Dr. Joan Solà, un dels homes que no sols excel•leix en el nivell científic de la lingüística catalana, sinó també en els advertiments que ha divulgat i ha mantingut amb valentia pel que fa als perills que amenacen la llengua. Ho va resumir molt bé en l’acte d’atorgament d’aquell Premi, al Palau de la Música. També en ocasió del fet insòlit que, per voluntat del Parlament, el guardonat fos sol•licitat a adreçar-se al Ple de la Cambra. Hi advertia: “la llengua catalana no està bé de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica”. L’ús de la llengua està sotmesa a una desigualtat per part dels qui pretenen que es converteixi en llengua subordinada a una altra de dominant, i a la vegada contaminada per aquella, de manera que està amenaçada també en les seves estructures fonètiques, sintàctiques i lèxiques: una veritable intoxicació i corrupció lingüística contra la qual han de reaccionar també els mitjans de comunicació, sobretot les ràdios i les televisions del país que, amb alguns dels seus locutors i tertulians, difonen un català castellanitzat en gramàtica i pronunciació, el conegut com a “catanyol”.

Davant d’aquests advertiments del Dr. Solà, el periodista Antoni Puigverd, després de destacar els grans mèrits del lingüista, qualificava (La Vanguardia 15.06.09) d’ “emocionals” i “romàntics” els plantejaments del Dr.Solà, i considerava que la fórmula “llengua=pàtria” equival a situar el català davant d’un desastre pel fet que Solà condicioni la supervivència del català a “trencar la dependència política de l“Estat espanyol”. Segons Puigverd, això “acabarà suscitant un moviment antagònic” que “enfonsaria la llengua més dèbil”. I pel que fa a la relació llengua-pàtria, no és coherent, com fa Puigverd, enaltir el Dr. Solà situant-lo en continuïtat amb lingüistes eminents com Fabra, Coromines i Badia, ignorant que també aquests van establir aquella relació i lligam entre llengua i pàtria. Com a síntesi d’aquesta tesi, aplicada a Fabra, escrivia Antoni Rovira i Virgili: “Pompeu Fabra és per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria”. Si el català (i no cap altra), és la nostra llengua nacional, és la llengua de la nostra nació i, per tant, de la nostra pàtria.

Puigverd és dels qui en nom del “plurilingüisme” i de la “pluralitat” de la societat pot semblar que refredi el toc d’atenció davant del perill de desaparició del català si seguim en la davallada. Doncs bé: hi ha llengües que no han de témer aquest perill, sobretot les més potents i que, a més, s’han exportat o implantat o mantingut a d’altres països i continents, com és el castellà a Sudamèrica; l’anglès al Canadà i Estats Units; el francès a Suïssa, a Bèlgica o al Quebec; i l’alemany a Àustria i Suïssa. En tots els casos amb Estats potents al darrera i amb cap perill de desaparició de les seves llengües respectives. Però el català només ens té a nosaltres i als països anomenats de parla catalana. I com que no tenim encara Estat propi, hem d’apel•lar al lligam entre llengua i pàtria, a la responsabilitat dels ciutadans i de les institucions, i a l’exigència del compliment de la llei i del dret, coses que no tenen res de “visió herderiana o romàntica de la llengua” com creu l’esmentat periodista.

Avui sabem que de les més de 5.000 llengües conegudes, el 95% estan en perill d’extinció. El lingüista i crític George Steiner ha escrit: “quan mor una llengua, desapareix un món”. Cada vegada que això es produeix, desapareix un tresor irrecuperable, una cultura, un sistema de pensament, de comunicació, un imaginari, una visió del món. Que això no passi amb el català, depèn sobretot de nosaltres. Potser no passaria si aquell 35% de catalanoparlants habituals, sempre, a tot arreu i a tothom parlessin en la nostra llengua originària, la qual només podrà salvar-se de la imposició d’una altra, no nascuda en el nostres territoris, quan Catalunya disposi de la força d’un Estat sobirà propi.

Ricard Lobo

Publicat a El Singular Digital