 | Les institucions polítiques de Catalunya i els seus ciutadans com a col•lectiu nacional porten ja massa temps sotmesos, des d’abans i després de l’aprovació de l’Estatut ratificat democràticament, a un estira-i-arronsa, per dir-ho suau, i a gasiveries de tota mena per part de l’Estat, del seu govern i del dos grans partits espanyols. Es tracta d’una dominació política i econòmica que no tenim perquè seguir suportant. |
Ens han portat al Tribunal Constitucional a fi de tombar l’Estatut votat pel poble de Catalunya malgrat haver estat retallat ja prèviament al Congrés dels Diputats, com si un grapat de jutges polititzats estiguessin per sobre de la voluntat popular expressada en referèndum. Per si això fos poc, el Govern del PSOE (amb l’annuència del PP), incompleix el contingut i el calendari de l’aplicació del finançament de Catalunya que, al cap i a la fi, consisteix en què ens retornin el que és nostre: una petita part de l’aportació fiscal que els ha beneficiat més a ells que a nosaltres durant decennis. Ens han enganyat ja massa i massa temps.Davant d’aquesta situació, algú ens pot explicar en què ens beneficia seguir sotmesos a una Estat que no compleix ni les seves pròpies lleis, com és el cas d’una Llei Orgànica com és l’Estatut que ratifica que Catalunya és una nació amb uns drets històrics (art. 5 de l’Estatut)? O no en tenim ja prou d’haver sofert durant dos segles ben llargs i durs espoliacions del nostre patrimoni cultural, persecució i prohibició difícilment reparable de la nostra llengua, i totes les nefastes conseqüències d’una guerra civil que ells van provocar sometent de nou Catalunya a una dictadura i persecució ferotge?
Després de tot això, i de seguir ells marejant la perdiu sobre el finançament de Catalunya, la majoria dels catalans no serem capaços de veure que l’Estat espanyol mai no ens serà favorable perquè en el fons saben que som un poble històricament, culturalment i lingüísticament diferent, però que el volen arribar a assimilar al seu gust?
En què ens beneficia pertànyer a un Estat que va abolir el nostre militarment, però que finalment ha hagut de reconèixer que som una nació i que “l’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català (art. 5 de l’Estatut)? A què esperem per emprendre de valent el camí per recuperar l’Estat que històricament ens va convertir en una potència mediterrània, culte i independent de Castella, potència que podem tornar a ser en el context logístic i econòmic de la Mediterrània actual? Per què no nosaltres, si en el segle XX vint-i-quatre nous països i nacions han esdevingut Estats sobirans a Europa (Albània, Armènia, Bielorússia, Bòsnia, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Geòrgia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Israel, Letònia, Macedònia, Malta, Moldàvia, Noruega, Polònia, Txèquia, Ucraïna i Xipre)? I ja en portem dos en el segle XXI: Montenegro i Kosowo (Ai, ministra Chacon!). Catalunya, en el context d’un món ja globalitzat, econòmicament i demogràficament és tan o més viable que la majoria d’aquests nous Estats.
Políticament i jurídicament ens avalen dos Pactes Internacionals de les Nacions Unides derivats de la Declaració Universal dels Drets Humans: el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, tots dos de 1966, i amb l’article 1 de tots dos que diu així: “Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Aquests dos Pactes van ser ratificats per l’Estat Espanyol l’any 1977. Ens cal saber què vol el poble de Catalunya exercint el dret a autodeterminar-se, i a Espanya li cal acceptar la voluntat popular i els Pactes Internacionals. Ricard Lobo 23 de març de 2009 Publicat a El Singular Digital |
