Apostar: per qui i per a què?

Apostar davant diverses opcions plantejades és quelcom que a aquestes altures del procés de globalització al que estem exposats ens resulta més que quotidià. Però, alhora, se’ns planteja com una empresa cada vegada més difícil d’abordar. És ben senzill d’explicar, i l’exemple dels adolescents ens serveix perfectament per a il•lustrar-ho. En els últims anys, l’edat a partir de la qual un jove comença a prendre decisions per sí sol ha anat veient-se escurçada.

Deixant, per tant, el paper de la referència familiar – moltes vegades per falta de dedicació de temps i esforç de la mateixa - cada vegada més en un segon terme. El biaix producte de la meva formació professional de caire econòmic em fa afirmar en primera instància el que tots sabem i veiem dia rere dia: aquest col•lectiu social, el dels adolescents, és un llaminer segment de mercat que el món comercial no ha volgut deixar escapar. De totes maneres, el problema no és aquest, sinó que radica en la voluntat d’explotació d’aquest nínxol al preu que faci falta. Això ens ha portat a què – i ja em perdonaran els lectors que personalitzi de nou – mentre la meva generació, la de 1980, als catorze o quinze anys no teníem més dilema que el de decidir si passar el temps lliure amb els amics jugant a futbol o a bàsquet, o simplement anant a donar un volt, els que ara tenen la mateixa edat, es debaten entre infinitat de possibles que a través dels mass media els arriben. Molts em direu que exagero. Pot ser que sí. Però el que és innegable és la pressió que aquests adolescents fan sobre uns pares que, en molts casos, per poc que la seva situació financera els permet, claudiquen davant de les exigències materials dels seus fills per una pura qüestió de desgast. Aquest poder lliurat, segons el meu parer, en escreix i abans d’hora, ajuda a què aquest jove desconegui un valor tan essencial com és el de l’esforç per a assolir els objectius marcats i es vegi capacitat per prendre determinades decisions de forma unilateral, quan aquest encara no està prou preparat. Unes decisions que moltes vegades representen prendre un camí o un altre a la vida, i que poden marcar per sempre el destí de la persona. Val la pena, doncs, apostar per la tutela dels fills, per costós que sigui.

Fent una analogia amb el cas descrit, i després de llegir divendres passat a diversos mitjans escrits la declaració d’insolvència del fabricant suec d’automòbils – i filial del grup nord-americà General Motors - Saab, crec que la Unió Europea s’ha de felicitar per tenir entre els seus membres governs que veritablement són – a pesar de la difícil situació econòmica que patim – capaços encara de fer apostes valentes pel futur dels seus Estats. Citant paraules textuals de la ministra d’Indústria del gabinet suec, la Sra. Maud Olofsson, el seu govern “ha tancat la porta a la possibilitat d’adquirir fàbriques d’automòbils. No és el nostre pla ni la nostra estratègia de negoci, i creiem que no seria una alternativa realista”.

La qüestió és ara, doncs, saber si la resta de pares dels fills de l’Europa dels vint-i-set apostaran per la seva tutela, com deia, per costós que sigui.

Raimon Puigjaner i López

24 de febrer de 2009

Publicat a El Singular Digital