| ZP, de què vas? |
 |
 |
 |
Darrerament, els mitjans s’han fet ressò d’un nou incompliment respecte de Catalunya: el dels acords signats pel Govern espanyol sobre l’ús del català a Europa. Després de quatre anys, els catalanoparlants encara no es poden relacionar per escrit amb els òrgans de la UE en la seva llengua. I intervenir en català al ple del Parlament Europeu, per exemple, segueix estant prohibit... Qui és, doncs, aquest ZP que juga ben sovint amb nosaltres? Per a alguns, només es tracta d’un espanyolista educat. Altres el veuen com un “encantador de serps”, o un mentider compulsiu. Els més benpensants, com un polític de bona voluntat, però massa condicionat pel seu entorn. En tot cas, segur que no és l’estadista capaç d’encetar, a l’Estat espanyol, el que se n’ha dit una “segona Transició”. És evident, per exemple, el seu poc impuls a l’hora d’intentar la reforma de la Constitució al cap de trenta anys de l’aprovació del text. I, sense aquesta reforma –no limitada, únicament, a la possible successió “femenina” de la Monarquia-, no cal esperar cap canvi d’importància en la situació política. Més favorable –potser- a la sensibilitat catalana que, al seu dia, Felipe González, Rodríguez Zapatero no sembla tenir la força necessària per imposar-se a molts dirigents del seu partit ni als alts funcionaris de l’aparell de l’Estat. I si encara, com en el tema del finançament, pot permetre’s de seguir jugant amb l’opinió pública, és per la seva situació de centralitat. Un mediocre Rajoy, per exemple, difícilment pot fer-li ombra, i més encara amb un PP molt dividit. D’una Izquierda Unida tan debilitada, més val que no en parlem. I els grups nacionalistes de les nacions que no són l’espanyola, a Madrid, només poden ser capaços de condicionar, no pas de decidir. Resta la incògnita de la senyora Rosa Díez i el seu partit, o sigui, el nacionalisme espanyol en estat pur... En definitiva, ZP pot anar del que va perquè, ja ho veiem, disposa d’uns quants avantatges. I en tindrà encara algun més si la crisi econòmica s’acaba no més enllà del 2010. A la seva possible continuïtat com a president també deu convenir-li aconseguir, d’una vegada, un acord efectiu en matèria de finançament de les comunitats autònomes. En aquest sentit, no sé si Zapatero i el PSOE tenien prou previst el grau de resistència que, fins ara, ha mantingut el Govern català. Una resistència en la qual, a més de la influència d’ERC i ICV i la pressió de CiU, cal reconèixer el paper positiu del conseller Antoni Castells, que s’hi juga també, en la qüestió, el seu prestigi acadèmic. Veurem com acaba tot plegat. Mentrestant, Rodríguez Zapatero no aconsegueix treure’s del damunt la imatge de practicant de surf que tants èxits aparents li ha donat. La seva sort és que l’Estat espanyol no té futur –en el sentit de canviar de debò-, sinó només present: l’”anar tirant” sense prou perspectives... I capgirar aquesta situació no és fàcil. El sistema català de partits, amb la seva diversitat –i també divisió- proverbial, tampoc no hi ajuda tant com molts voldríem. Ara mateix, s’acaba de perdre l’oportunitat de presentar una candidatura catalanista “transversal” a les pròximes eleccions al Parlament Europeu. I no és que el candidat de CiU –Ramon Tremosa- no sigui una personalitat prou competent. Però la possible col•laboració de convergents i republicans com a actors principals podia haver estat un bon assaig per intentar, més endavant, connexions més àmplies. ZP va del que va perquè, entre tots, li ho facilitem. De grat o per força...
Joan Alcaraz |
