A fe que el maldestre i malvat articlet del periodista de “The Economist” ha revolucionat moltes neurones i ha fet segregar molta adrenalina. I és lògic que hagi motivat reaccions diverses i discrepants perquè el tema s’ho val, ja que es tracta d’un fracàs de la política informativa del Govern de la Generalitat, de la manera de conduir les relacions amb els mitjans de comunicació exteriors i d’una mala gestió de la imatge corporativa i nacional de Catalunya. A més, que el President de la Generalitat i alguns consellers/es no s’hagin prestat a rebre el periodista d’aquell mitjà no pas menor, ja és de molt mal auguri.

I ara què?, ens preguntem. És de suposar que els tècnics i els polítics en treuran les conseqüències pertinents d’aquell mal que ha perjudicat greument, amb falsetats i prejudicis inclosos del periodista, no sols la imatge de Catalunya i del seu Govern, sinó que tindrà conseqüències negatives sobre la percepció dels polítics de Madrid que decideixen sobre nosaltres i sobre els creadors d’opinió d’arreu de l’Estat que ens tenen en el punt de mira de les seves reticències, per dir-ho suau.

De vegades fets negatius poden i han de generar replantejaments positius. I un dels que ha saltat a la palestra és el de les mal anomenades “ambaixades” catalanes a l’exterior. D’entrada cal dir que les oficines que la Generalitat té obertes a tots els continents, d’ambaixades no en tenen res de res, si més no per la senzilla raó que d’ambaixades només en tenen els estats, i perquè els qui les dirigeixen no són diplomàtics d’ofici. En canvi la Generalitat faria bé d’informar més i millor sobre la funció que exerceixen aquelles oficines de presència exterior de Catalunya en el món, el personal que tenen, el pressupost amb què treballen els àmbits en els què es mouen i sobre els resultats, en molts casos notables, del que estan realitzant sobretot en el camp de la difusió de la nostra cultura i de la promoció dels intercanvis comercials prestant suport als nostres empresaris interessats en obrir nous mercats en el món.

Caldria evitar que l’opinió pública catalana arribi a creure erròniament que aquelles mal anomenades “ambaixades” no serveixen per a res i que cal tancar-les sense miraments. Tampoc no aniria malament una mica més d’eficàcia i d’imaginació en preveure noves formes de presència de Catalunya a l’exterior. Per exemple, instaurar el càrrec d’un “ambaixador volant”, diplomàtic d’ofici de gran categoria i políglota, a la manera com el va tenir (o el te´?) el Quebec sense ser un estat independent. Aquest càrrec, no lligat a les oficines de la Generalitat a l’exterior, podria mantenir contactes també polítics i d’alt nivell a l’exterior amb les instàncies adquades dels estats, per tractar dels temes d’interès per a Catalunya d’acord amb la política exterior del Govern de torn. Per dir-ho breu: evitar fer el rídicul, però també treure rendiment de les oportunitats que Catalunya té en l’ambit internacional globalitzat.

Ricard Lobo

Publicat a El Singular Digital