M’explico. Abans que a principis de l’estiu passat esclatés la bomba financera, aquesta ja feia anys que s’estava dissenyant, i ho hem fet entre molts. Uns de forma activa i els altres de forma passiva, però al cap i a la fi, un bon grapat d’individus hem provocat el que avui observem amb por: expedients de regulació empresarial, tancaments, creixements econòmics negatius ... etc.

La qüestió és que la indústria del diner nord-americana està encegada com el món desenvolupat – i parcialment també el món en vies de desenvolupament – en superar percentualment, any rere any, tant sí com no, les xifres verdes de resultats, creuant la perillosa línia de la sostenibilitat. Evidentment, era insostenible pensar que unes hipoteques recolzades amb sous absolutament variables -i fins i tot no garantits en molts dels casos-, no durien problemes de morositat. Però és que, a més, varen donar-se crèdits per a la compra de mobiliari, electrodomèstics, cotxes ... etc,! I alhora van crear-se més productes i subproductes arrel d’aquestes famoses hipoteques subprime. Passant per assegurances i fins i tot ratings de qualitat financera. Tot construït sobre la mateixa debilitat de base que suposa començar a edificar unint els maons amb mantega en comptes d’usar ciment. Una autèntica mentida tot plegat que ha acabat caient com un castell de cartes de pòquer. Fins aquí la part que obliga a passar comptes amb aquells que activament han pres part d’aquest cúmul de despropòsits.

Per què culpar també els que hi estem implicats de forma passiva? Doncs precisament per haver-nos deixat seduir pel ball de números. Per voler també guanyar aquell diner que semblava tan fàcil d’aconseguir. Deu, vints i trentes per cent de beneficis que durant dies i dies havíem vist a l’apartat d’economia dels diaris cridaven l’atenció de qualsevol. I tots, sinó bastants, hem tingut en algun moment algú al costat que, sense tenir ni idea de finances, havia fet l’agost gràcies a fons d’inversió de noms impronunciables i composicions accionarials del tot desconegudes. I ens preguntàvem: “per què jo no puc guanyar quatre peles també? No sé on estic invertint els diners, però és igual, tu. La qüestió és que en guanyaré més quan em vengui les participacions”. I la resta de la història ja la coneixem ...

El que vull dir amb tot això és que, com deia el meu avi, els duros a quatre pessetes no existeixen. I que allò que tan bé va fer el Sr. Lara als inicis de la seva exitosa carrera de negocis – comprar a deu i vendre a cent – només és vàlid sempre i quan ho estiguem fent sobre ciment, i no mantega. Perquè no val que paguin justos per pecadors. Perquè no és ètic que els governs tractin de posar pedaços al descosit sense que els autèntics culpables en paguin les conseqüències. Perquè si volem que subsisteixi, el sistema capitalista tal i com l’entenem ha de passar a ser sostenible, perdurable. És a dir, ha de créixer recolzat en la innovació, el progrés econòmic, el respecte social i mediambiental i el valor afegit. Per posar un exemple, i amb independència del color polític de la decisió, apostar decididament per un sector clau de l’economia catalana com és el de l’automoció incentivant la producció de cotxes elèctrics de la Nissan denota certa dosi de realisme, saber aprendre dels errors, i visió estratègica de país per al futur.

Raimon Puigjaner López

Publicat a El Singular Digital