Sí, en canvi, i molt, a l’anomeda Brunete mediàtica i a tot l’espanyolisme de dretes i d’esquerres per raó del ridícul i del mal gust de l’autor de la parida. Si els castellans han escrit que als catalans ens perd l’estètica, en el cas que ens ocupa podríem dir que al diputat, i als qui l’han defensat inútilment, els perd el mal gust i el miratge d’una Espanya que mai no serà, tant si és monàrquica com si és republicana. La facècia no té més adob que reconèixer que no sols per aquest camí Catalunya no avançarà ni un pam, sinó que el catalanisme independentista no en surt pas enfortit. El camí és un altre.

La facècia pot servir per reblar algunes coses d’altra banda prou evidents. Entre d’altres, que la independència de Catalunya mai de la vida dependrà de si a Espanya es consolida la Monarquia o s’instaura novament una República. Perquè un independentista ha de pretendre enderrocar la Monarquia o que es proclami la República? No podem oblidar que quan l’abril del 1931 va caure la Monarquia, a la Catalunya de Francesc Macià es creia que amb el Pacte de Sant Sebastià de 1930 al sarró, en una Espanya republicana Catalunya s’havia de poder autodeterminar amb un Estatut sobiranista. Fins al punt que Macià, tot just proclamada la República, des del balcó del Palau de la Generalitat va proclamar “l’Estat Català dins de la Federació de Pobles Ibèrics”, reconvertida pocs dies més tard sota la pressió dels enviats de Madrid, en Generalitat de Catalunya, curt i ras. I així, el Macià d’esquerres i decebut va proclamar després: “Catalans, Catalunya!”. Igual com uns anys abans el dretà Francesc Cambó, cremat i desenganyat per una Espanya assimilista havia exclamat: “República, Monarquia? Catalunya!!!”. Tots dos, Cambó i Macià, estaven proclamant que fos quin fos el tipus d’Estat imperant a Espanya, cap no era el decisiu per Catalunya.

Avui podem afirmar amb més raó i experiència històrica que el nostre problema no és tant Espanya com ho som nosaltres mateixos, incapaços per ara de constituir un bloc nacional compacte capaç de tenir la valentia d’anar de dret cap a l’exercici d’allò que les Nacions Unides afirmen en el frontispici ( en l’article 1!!!) dels Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i en el Pacte Internacional del Drets Civils i Polítics de 1966: “Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació”. Aquests Pactes van ser ratificats per l’Estat Espanyol, sigui monàrquic, sigui republicà.

Ricard Lobo