| Ja fa moltíssims anys que la tensió entre Catalunya i el govern espanyol en presideix les relacions. La creació de l’Estat de les Autonomies, als inicis de la Transició, i ja abans del debat constitucional, pretenia neutralitzar la tensió i, si podia ser, evitar-la de cara al futur. La tensió, però, ha continuat. L’últim episodi és el del finançament. Catalunya necessita un finançament suficient per no quedar ofegada i poder mirar el futur sense pessimisme. |
La reacció de certes autonomies apunta a culpabilitzar Catalunya d’afeblir l’Estat perquè creuen que exigeix massa i perquè temen que obtingui un tracte de favor, que comporti una menysvaloració de les seves pròpies reivindicacions autonòmiques. Com si Catalunya (Euskadi és un cas a part pel seu concert econòmic) fos una autonomia de primera i les altres haguessin baixat a segona divisió. I és que, no de dret, però sí de fet, Catalunya és una autonomia diferent, que reivindica un caràcter nacional.
Aquestes autonomies geloses encara no s’han adonat que la dinàmica de tensió entre Catalunya i el govern d’Espanya prové, no solament del seu volum demogràfic, de la proporció de població immigrada que ha rebut, de les necessitats de la seva configuració industrial o de la seva dinàmica investigadora, sinó del seu caràcter nacional.
La resta de les autonomies –fora d’Euskadi i potser Galícia– no aixequen cap bandera nacional. Veuen el seu encaix dintre d’Espanya com una cosa natural, indiscutible i eterna. Si, per una giragonsa de l’evolució política, haguessin de desaparèixer com a autonomies i fondre’s novament en el magma espanyol, probablement no passaria res, mentre els ragessin, això sí, els mateixos euros de què ara disposen.
En canvi, per a Catalunya, la involució cap a un règim unitari tindria un caràcter tràgic. Millor dit, seria totalment refusada i podria acabar en un trencament. Per què? Perquè una proporció molt notable de catalans, si avui han d’escollir entre Catalunya i Espanya, escullen Catalunya.
Fa gairebé 150 anys que Catalunya està pugnant per ser ella mateixa, per ser fidel a la seva identitat com a poble. Ha anat reclamant sempre cotes més altes d’autonomia i d’autogovern, en virtut de la seva condició de poble singular a l’interior de l’Estat.
Ara, a començament del 2009 es troba en situació d’espera. Sembla que el Tribunal Constitucional no tocarà cap article essencial d’un Estatut d’Autonomia referendat pel poble català i aprovat per les Corts espanyoles. Es mantindrà el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya (sense valor jurídic, per suposat), i no caurà el principi de bilateralitat en les relacions entre l’Estat i el govern català. Lamentablement, però, encara estem lluny del dia en què, combinant intel•ligència, imaginació i coratge, els representants dels pobles d’Espanya, es decidiran a canviar la Constitució i a remodelar Espanya en base a les nacions que hi conviuen.
Josep-Maria Puigjaner Publicat a El Singular Digital |
