Aquests dies, hi ha temes col·lectius de gran abast que concentren la nostra atenció. Des la transcendent victòria electoral de Barack Obama i el Partit Demòcrata nordamericà fins a l’elecció de Barcelona com a seu del Secretariat de la Unió pel Mediterrani. Per no parlar dels efectes recurrents d’una crisi que podria anar per llarg, i d’un finançament català ajornat ja més d’una vegada...

Tots sabem que aquest títol de la lletra de la cançó del nostre Lluís Serrahima (composta el 1967 en plena dictadura) es referia a la policia franquista que de dia i de nit en feia de les seves trucant a les portes de matinada o esperant-nos a la sortida de casa per anar al treball, com em va succeir a mi per portar-me a la garjola. Avui, en plena democràcia, aquella frase la podem ben aplicar al Gobierno de España i a aquells partits espanyols que es van rellevant l’un a l’altre a Madrid, tenint sotmesa Catalunya a una concepció de l’Estat que, o no és la nostra, o no és la de l’Estat que volem. I no és pas que no ens haguem esforçat a explicar-los per activa i per passiva els nostres drets i les raons que ens avalen. No sols els hi han explicat els polítics més responsables, sinó també la societat civil (també el nostre Club d’Opinió Arnau de Vilanova): historiadors, pensadors, lingüistes, juristes, economistes, sociòlegs i literats han escrit i publicat llibres, articles i reportatges, i hem participat en conferències, debats, taules rodones…Aquí, a Madrid i a moltes capitals de l’Estat.

Els Estats Units d’Amèrica han estat, indubtablement, la potència més decisiva del segle XX, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. Amb l’esclafament del bloc soviètic, durant uns pocs anys va semblar que podien ser-ho també del segle XXI. Fins i tot un dels politòlegs nord-americans més influents, Francis Fukuyama, va arribar a parlar de “La fi de la Història”, en un atac d’optimisme que el temps ha demostrat que era vacu.