Les institucions polítiques de Catalunya i els seus ciutadans com a col•lectiu nacional porten ja massa temps sotmesos, des d’abans i després de l’aprovació de l’Estatut ratificat democràticament, a un estira-i-arronsa, per dir-ho suau, i a gasiveries de tota mena per part de l’Estat, del seu govern i del dos grans partits espanyols. Es tracta d’una dominació política i econòmica que no tenim perquè seguir suportant.

Apostar davant diverses opcions plantejades és quelcom que a aquestes altures del procés de globalització al que estem exposats ens resulta més que quotidià. Però, alhora, se’ns planteja com una empresa cada vegada més difícil d’abordar. És ben senzill d’explicar, i l’exemple dels adolescents ens serveix perfectament per a il•lustrar-ho. En els últims anys, l’edat a partir de la qual un jove comença a prendre decisions per sí sol ha anat veient-se escurçada. 

Vist que els preus públics el 2009 pugen el doble que la inflació, cal preguntar-se a què es referia el President Montilla en el missatge de Cap d’Any quan deia que “tenen el meu compromís personal, el del Govern i el de tota l'Administració catalana per treballar plegats”. Compromís personal per treballar plegats en què? En tornar a apujar  preus de serveis públics el doble que la inflació el 2010? És així com l’Administració catalana ens desitja un bon any nou?

Ja fa moltíssims anys que la tensió entre Catalunya i el govern espanyol en presideix les relacions. La creació de l’Estat de les Autonomies, als inicis de la Transició, i ja abans del debat constitucional, pretenia neutralitzar la tensió i, si podia ser, evitar-la de cara al futur. La tensió, però, ha continuat. L’últim episodi és el del finançament. Catalunya necessita un finançament suficient per no quedar ofegada i poder mirar el futur sense pessimisme.