La pressa del temps és el darrer títol –de narracions, en aquest cas- de Maria Barbal, una de les millors escriptores catalanes contemporànies. A la contraportada del llibre s’hi pot llegir: “De vegades passem anys de rutina i, en un instant, la nostra vida canvia. Un descobriment, una girada, que apareix com a crucial, i el present brilla i fins ens enlluerna”.

És alguna cosa semblant a això, el que s’esdevé actualment en el món –ampli i divers- del sobiranisme català, de la gent que lluita per tal que Catalunya –tant de bo puguin ser algun dia el conjunt dels Països Catalans- tingui un Estat propi en el si de la Unió Europea.

Tot seguit es reprodueix l'article de Josep Maria Puigjaner publicat a "La Vanguardia" amb el títol Iglesia en el abismo:

Cristianos de todo el mundo lamentan los casos, demasiado reiterados, de pederastia entre sacerdotes i religiosos, e incluso en algún obispo. Algunos estudiosos de este fenómeno señalan una escasa relación entre la práctica de la pederastia y el celibato eclesiástico obligatorio.

Escric avui, l’endemà de Sant Jordi, quan encara es percep a l’aire de primavera l’olor de roses i el perfum de llibres d’aquest gran dia de festa cívica. I em torna a venir a la memòria la figura amable i estimulant de Karl Popper, el pensador austríac que tant sabia de llibres de la nostra civilització mediterrània.

Ell va ser qui ens va fer adonar del “miracle” d’Atenes, un miracle desconcertant i meravellós, que ocorregué en aquella ciutat, llavors capdavantera del món, entre els segles VI i IV a. C. ¿I quin era el miracle? El miracle era que Atenes, en un període de cent anys, havia inventat l’art, la literatura, la filosofia, la tragèdia, la ciència i la democràcia.

És això el que es pregunten els qui, enduts encara per un complex d’inferioritat, o els derrotistes de tota la vida, o els espanyolistes benintencionats (ja no parlo dels altres), o els qui es malfien de la capacitat dels catalans d’autogovernar-nos.

Autogovernar-nos, és clar, amb les mans posades a les palanques i als instruments del poder d’un Estat propi.

Ahir diumenge, abans del partit que va resoldre el Barça davant el sempre perillós València de la mà d’un Leo Messi estel•lar, el Sr. Sandro Rossell es reuní amb representants de les penyes barcelonistes de fora del nostre país i de l’Estat espanyol. El candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona a les properes eleccions institucionals sap com n’és d’important seguir posicionant òptimament el club a nivell internacional, per tal de garantir la sostenibilitat del projecte Barça.

Ja veiem, singularment per les pífies dels seus protagonistes –i no penso només en un conseller germà d’expresident- que la política catalana no viu la seva època millor. Caldria alarmar-se, però fins a un cert punt. Si fem un cop d’ull al “món mundial”, que diuen, ens adonarem que la mediocritat dels dirigents és més aviat generalitzada. Fins i tot l’idolatrat president nord-americà travessa –esperem que suri de nou- un dels seus moments de popularitat més baixos des de l’arribada a la Casa Blanca...