Fa un parell de dies escoltava a una de les tertúlies radiofòniques més escoltades del nostre país uns raonaments que em van animar. Em van fer pensar, alguna cosa potser sí que està canviant en la percepció d’alguns. I està bé que la facin pública, perquè a d’altres els pot animar a parar i reflexionar. Els tertulians parlaven de la crisi econòmica i les seves conseqüències en el consum d’aquest Nadal. Però, a propòsit de Copenhagen, el debat va esquivar, per sort, els tòpics coneguts en una societat purament capitalista com en la que vivim.

(As published on barcelona-metropolitan.com. Please make free use of it.)

Expressing the deep worry of Catalan society, 12 newspapers in Catalonia have published an editorial warning the country's top court against curtailing the Statute of Autonomy that grants sweeping new powers to the Catalan parliament and government. The papers, among them the leading Barcelona-based La Vanguardia and El Periodico, reminded the Constitutional Court that the charter's law was signed in 2006 by King Juan Carlos after being approved by both the Spanish and Catalan parliaments and was also backed in a referendum.

En aquests moments que tot es posa en dubte, que tot és aparentment merdós, veure que hi ha gent que fa el pas valent de no baixar els braços i no rendir-se (entrevista a l'expresident del Parlament de Catalunya,  Heribert Barrera, a El Singular Digital) és admirable i un exemple per a molts. 

A dia d'avui, els catalans més que mai hem d'actuar amb seny. I actuar amb seny és actuar seguint la raó, acceptant allò que lògicament i raonablement és millor. No és assenyat creure que Catalunya se'n sortirà si es perpetua la situació d'estatus polític actual. A dia d'avui, la lògica i la raó apunten cap a unes normes de joc totalment diferents, on l'espoli sostingut no hi pugui tenir lloc.

En un moment d’autoestima nacional un pèl baixa, suposo que el fixatge de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol català pot contribuir a fer-nos-la restablir, ni que sigui mínimament. O la restitució prevista de les històriques columnes de Josep Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. I és que de propostes en positiu en necessitem, ara i sempre.

Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic. Per exemple, algun text de Plató de la seva Antologia de Sòcrates, com el que segueix:

No fa gaires dies que s’inicià, amb un acte solemne al Palau de la Generalitat, la celebració de l’Any Batllori, en el centenari del seu naixement. Com a amic i com a admirador seu, em resulta un plaer i una satisfactòria obligació contribuir modestament a la tasca de fer reviure alguna de les seves abundoses aportacions a la cultura d’aquest país.

Qui és, però, Miquel Batllori (1909- 2003). Doncs és una impressionant i polièdrica personalitat cultural amb què ens ha obsequiat la Catalunya del segle XX. Catedràtic d’Història Moderna a la Pontifícia Universitat de Roma i membre del buró del Comitè Internacional de Ciències Històriques, avui és universalment reconegut com una autoritat indiscutible en la historiografia contemporània.